L'accentuació
1. Totes aquestes paraules porten accent a la vocal tònica. Poseu-l’hi.
cantaré comité mòssen cafè apren
enten puré alé pagés imprés
irlandés cinqué només entés tambè
consomé congres gairebé faré interés
això ressò boirós afició ambdos
espós presò arròs cotó refós
exclòs allò però sino curiós
talòs gloriós repòs difós inclòs
riuet colliu demà permís aniran
algun llumins Ramón porro avís
així crostó votació anireu Ferran
procés respon cigró campió espai
corríem deies telèfon dèbil rèiem
escrivia origens parlàvem orfe fessin
xerif llàpis avisaven núvol diguéssiu
fèieu cantàveu fenomen sortíeu cérvol
4. En aquesta llista de paraules només les esdrúixoles porten accent. Poseu-l’hi.
Grècia espaiosa patiria trajectòria mengessin
artilleria pólvora Letònia policía càmera
acadèmia església pertinent ferestega origen
palauet hostilitat ciència exigua dolcíssima
5. Com hauríem d’escriure correctament aquestes paraules tenint en compte la posició de la síl·laba tònica? Poseu-hi els accents que calguin.
hoquei olimpíades dioptría xàssis èlit
xandall medul·la viking rèptil període
atmòsfera intèrfon pneumonía termòstat tulipà
isòbara míssil fútbol tèxtil omòplat
6. En aquestes frases hi falten tot d’accents diacrítics. Poseu-los-hi.
1. El meu net té un os de la ma més llarg del que es normal.
2. Si ara em dius que sí que véns a fer la volta al món no se pas que et puc dir per no fer-la.
3. Té més son des que dorm com un soc ara que sap que no deu res.
4. Ha molt el sucre per endolcir la mousse de mores que us vol oferir per postres.
5. Els béns de l'acusat son un pèl mes reduïts del que creu el seu advocat.
7. Accentueu el text següent. Tingueu en compte que hi falten 30 accents.
Abans-d’ahir no sé que va passar, però només recordo que després d’arribar a casa varem asseure’ns al sofà perqué volíem veure que feien a la tele i ens vàrem adormir. I fins avui, que és dissabte, no ens hem despertat.
Jo em trobo bé, no obstant el mal de cap de que em ressento. El Ramon, però, encara té sòn i es passeja per la màsia com una ànima que cerca repós. Que hauríem de dir qué ens ha succeït? Per que hem dormit aquest munt d’hores? Es potser perqué en l’últim àpat que ferem havíem pres un cafè espés amb un gust estranyament curiós?
8. I ara accentueu aquest altre en què en falten 27.
El cotxe es va aturar del tot al semàfor que hi ha a la cantonada dels carrers Còrsega i Sicília. La Maria no sabia per qué. I si no hi havia benzina al dipòsit? I si hi havia algun problema mecànic? Com que no sabia que fer, va trucar a la seva companyia d’assegurances amb l’estúpida pretensió que li poguessin resoldre el problema. Després de prémer els números que indicava la targeta que li havien lliurat en contractar l’assegurança, va sonar una d’aquelles músiques que pretenen ser simpàtiques, però que poden fer perdre la paciència a l’usuari mes sofert del món. Finàlment, li semblà sentir una veu amb un marcat accent francés, però només li ho sembla, perqué amb la cridòria i els clàxons dels conductors dels vehicles no podia sentir res. Allò era un caos!
No tenia la funció sanitària ni tampoc la d’administrar cures pròpiament dites, sino que mes aviat tenia una activitat hospitalària, en el sentit més estricte de la paraula. L’hospital, a recer del monestir, acollía i alimentava homes i dones pobres, rodamons, pelegrins, infants abandonats i altres persones malaltes i de vida miserable.
Els religiosos del monestir de Sant Pere se’n feien carrec i el gestionaven. El centre es mantenia en part gracies als donatius de molts dels finats que per guanyar-se més de pressa el cel ho deixaven indicat així en els seus testaments.
Va ser un vespre, allà a l’hospital, mentre els monjos repartien el plat de pobres, quan una dona malalta i mig moribunda va estirar la màniga de l’hàbit de fra Basili per explicar-li el que havia vist.
El pont dels jueus, Martí Gironell
La primera cosa que Teresa Valldaura veié així que obrí els ulls fou una tórtora a l’àmpit de la finestra. Mes petita que un colom, amb el plomatge de color de cafè amb llet i un collaret negre a mig coll. Quina desvergonyida. Una angoixa sobtada li estrenyé el pit: el dia que Valldaura havia mort, una tórtora havia parrupejat a la finestra. Sabé que era una tórtora perquè la Sofia diguè: “Miri, mama, una tórtora. Tan salvatges que son…” No se n’havia recordat mai mes. La tórtora, abans d’emprendre el vol, rigué. La Teresa es frega els ulls, es posa una ma davant de la boca per ofegar un badall i a l'últim es toca els genolls: de fusta. Quan estaria a punt d’emprendre el gran viatge, li agradaria cremar-ho tot: que tot el que havia estimat, mobles, arbres, casa, moris encés. Purificat. Fora records!
Mirall trencat, Mercè Rodoreda
Aquell any [1988], l’autor angloindi Salman Rushdie va publicar la seva quarta novel·la, Els versos satànics (la versió catalana va sortir l’any següent). El títol feia referència a un suposat afegitó fet pel profeta Muhàmmed a un capítol de l’Alcorà, segons el qual era permissible venerar tres deesses preislàmiques, trencant així el monoteisme pur del llibre sagrat. Aquesta referència, lligada a un capítol que dona una versió gens ortodoxa de la vida del profeta, va ser suficient perquè l’India, païs amb una important minoria musulmana, prohibís el llibre tan sols dues setmanes després de la seva publicació. Tot seguit, els musulmans britànics van demandar l’editorial londinenca, i deu països islàmics mes van seguir l’exemple indi i el van prohibir.
No hay comentarios:
Publicar un comentario